“Catalunya era un país que vibrava amb la música, fins el punt que no hi havia poble, per petit que fos, que no tingués professors de música, cobla o cors de Clavé”, s’explica Pilar Rahola a la seva columna de La Vanguardia, tot fent una refrescant parada en la seva passió per l’anàlisi política, per rememorar un oncle seu, Marcel Rahola, tenora de la Cobla Selvatana, mort l’estiu passat, a qui els Amics de la Sardana de Cassà de la Selva, han fet un homenatge póstum.

“El meu oncle –prossegueix- va néixer a Cadaqués el 1933 i amb set anys ja anava a solfeig i tenora amb els mestres Cabrisas. També va estudiar el saxo amb Agapit Torrent, dins de la tradició musical de molts pobles de Catalunya. Amb tretze anys ja estava a la Cadaquesenca i quan va fer la mili va tocar a la Banda de Música de Girona. El 1958 va arribar a la Cobla Selvatana, que no va abandonar fins que es va jubilar. Com no podia ser altrament en un home que duia la sardana a l’ànima, fou la sardana qui l’acompanyà a l’església de Cadaqués el dia del seu funeral”.

Pilar Rahola recorda que a Cadaqués hi havia cobla des de finals del 1800. “Moltes d’aquestes orquestres eren humils i no sempre feien música excelsa, però el cuc de la música bategava amb intensitat, fins el punt que vàrem desenvolupar una música tradicional, la sardana, que està considerada de les més elaborades i qualificades del món. I sobra recordar Stravinski, que se’n va enamorar en conèixer-la. O Tomas Mann, que a la seva Muntanya màgica diu que la sardana és la tradició més humana que ha trobat a Espanya. Més enllà d’això, és un fet que la sardana representa la metàfora d’un sentit musical intens que ens havia significat com a nació. Un sentit que encara batega als concerts d’estiu, però que ha llanguit molt. Ara som més propicis a celebrar festes majors amb sorolls insuportables que com més eixorden, més divertits semblen. És sorprenent que en tan poques dècades haguem perdut tant de gust musical. I tot i que la sardana continua mobilitzant cada setmana milers de catalans, ho va fent amb la indiferència dels diversos governs que hem tingut...”

El seu oncle, en Marcel Rahola, ha contribuït a que des de les pàgines del periodisme polític, es fes memòria de qui “dedicà la seva vida a un ball noble del que han gaudit milers de persones. La seva tenora fou un cant a la bellesa”.